TRATADO DE ORTOGRAFÍA VALENCIANA CLÁSICA
José Nebot y Pérez
Any: 1910
Anem a vore coses interessant que dia l'autor en l'any 1910, (els texts originals del llibre han segut traduïts del castellà al valencià).
Pàgina 19.
Qüestions prèvies.- Filla del llatí la llengua valenciana, és natural que haja adoptat en lo escrit els signes que usava sa mare, modificant a soles, a l'igual que les seues germanes les demés llengües neollatines, alguns d'aquells per exigències de les variants fonètiques que les impongueren els diferents pobles que intervingueren en el procés de la seua formació; conservem, per lo tant, els valencians les mateixes lletres que usaren els llatins i seguim observant, en la majoria d'elles, idèntiques regles que tingueren en lo antic.
Són estes lletres, que pronunciem, escrivim i combinem com tots els llenguages fills del llatí, les següents; a, b, c, d, e, f, h, i, l, m, n, o, p, q, r, s, t, u, v, y, ç; ...
Pàgina 20.
Si be la majoria dels escritors valencians contemporàneus pertanyents a l'escola que podem dir erudita en contraposició a la popular, s'han encabotat en distanciar-se de l'ortografia castellana, triant en canvi per la catalana de tal manera, que casi han arribat a fer a soles una d'esta i la nostra, és indubtable que castellans i valencians tenim des del sigle XV moltíssimes regles ortogràfiques comunes ... est unificació seria lo més cómodo i fàcil per als principiants, confés que no és lo lliterari, lo científic, lo clàssic; pero vullc al mateix temps recordar una vegada més que l'ortografia valenciana llegítima està fa ya sigles tan distanciada de la catalana com de la castellana, i si be és cert que ne té molt de comú l'una i l'atra, no deu en manera alguna confondre's en cap de les dos, cuidant de mantindre la seua autonomia i el seu caràcter propi, inspirant-se per un costat en la tradició be comprovada i per atre en l'eixemple de les llengües similars que han evolucionat prudentment en objecte de facilitar la llectura i simplificar l'escritura.
Pàgina 22.
De tot això es desprén que l'ortografia valenciana ... s'ha mantingut des del sigle XV al XIX perfectament separada de la castellana i la catalana; a soles a mitat d'est últim sigle escomençaren a marcar-se les dos tendències igualment heterodoxes que sense arribar a formar dos escoles ben diferenciades ... nos han desorientat a tots i han produït l'anarquia mansa de que tantes vegades nos hem llamentat.
Pàgina 23.
(Parlant de les tendències castellana i catalana diu...) la prosòdia valenciana llegítima, viva encara en la majoria de les poblacions del regne, posseïx dos sons, la ch i la s suaus que desconeixen els castellans, i carix, en canvi, d'atres dos que estos heretaren pareix ser dels àraps, la j i la z; i la catalana perque també la seua prosòdia és diferent de la nostra fa ya sigles i aixina l'apreciaren des del principi els nostres més eximis escritors, usant en principi de dicció la ch i no x que usen els catalans, prescindint de la t que estos anteponen a la x i a la j en mig de dicció, i terminant en es els plurals de les veus en a final...
Resulta, puix, resumint tot lo dit, que els valencians tenim ya d'antic la nostra llengua escrita pròpia i especial, com especial i pròpia és la parlada, i diferent, per lo tant, de la catalana, la aragonesa, la castellana, la murciana i la baleàrica que geogràficament la circumden; i no es comprén, seent la cosa tan clara, que vagen els escritors valencians, des de fa ya més d'un sigle, pegant bacs i esvarons; uns tirant-se francament en braços de l'Acadèmia Espanyola i acceptant per el valencià les regles ortogràfiques dictades per esta per al castellà; i atres fent alguna cosa pijor: adoptant en els seus escrits no l'ortografia, sino fins l'analogia i la sintaxis catalanes, jurant, no obstant, i perjurant que escriuen en valencià pur i castiç.
